Bernat Joan i Marí
Dijous 2 de desembre, és a dir, no fa tampoc tant temps, atenia una colla de persones que havien vingut a visitar el Parlament europeu, a Brussel.les, procedents del Principat i de les illes Balears. Aquests últims s'havien desplaçat al cor de Flandes per traslladar a la Comissió europea i al Parlament tota una sèrie de neguits en relació a la preservació del medi ambient a les Illes i feien la visita al Parlament després de gairebé dos dies de feina. Un membre de l'àrea de comunicació del Parlament europeu ens guiava durant la visita i anava fent les seues explicacions.
A l'hora de parlar de les llengües, va manifestar que el Parlament europeu és un dels més extraordinaris del món, en primer lloc perquè és l'únic parlament multinacional amb capacitat legislativa i, en segon lloc, perquè les sessions fucionen en vint llengües diferents. Mostrant una filera de cabines de traducció i interpretació que hi ha a l'hemicicle, explicava que les onze que hi havia abans eren les de la part baixa, i que les noves incorporacions es podien trobar a la part alta (una segona planta de cabines noves). "I n'hi ha cap reservada per al català?", va preguntar amb molt bon criteri un dels visitants. "Sobran unas cuantas", respongué el funcionari, fent mans i mànigues per no mullar-se i tampoc fer una mala impressió: "ya veis que tenemos hasta veintiseis" (crec que va afegir-hi). Els comentaris es desfermaren entre la colla de visitants.
Aleshores, em vaig entretenir a mirar quines eren les llengües que tenien la cabina d'intèrprets al primer pis, és a dir, les que en aquell moment es trobaven a la mateixa alçada nostra. S'hi veien l'estonià, el letó, el lituà, el txec, el magiar, el polonès, el maltès, l'eslovac, l'eslovè... "Veis" -vaig poder comentar, com a investigador en política lingüística europea-, "de totes aquestes no n'hi havia cap ni una que fa cent anys fos ni tan sols reconeguda oficialment dins el seu propi territori lingüístic". Efectivament, de les vint llengües oficials al Parlament europeu oficials al Tractat per a la futura Constitució europea- la meitat, fa només cent anys, estaven, des d'una perspectiva legal, en una situació considerablement pitjor que la que té actualment la llengua catalana. Així mateix, actualment, la meitat de les llengües oficials de la Unió Europea tenen menys parlants i un volum de producció literària i cultural inferior a la que té actualment la nostra llengua.
"Així, va afegir-hi encara una altra de les persones que participaven en la visita, no hem de perdre l'esperança?". L'obvietat no requeria més comentaris. D'alguna manera, la mera evidència estadística ens demostra que és aproximadament igual de fàcil o de difìcil que una llengua assoleixi o no una situació de plena normalitat pel que fa al seu ús social.
Continuem mantenint-nos en l'espai format pels països europeus (no confondre-ho, encara, amb els que formen part de la Unió Europea, perquè, a aquesta, encara li queda molt per integrar). Imaginem l'ús de la llengua en una situació formal. Evidentment, l'àmbit formal es perd abans que l'informal, quan es produeix un procés de substitució lingüística. Un àmbit formal, per entendre'ns, podria ser el d'una situació com la present: en unes jornades de formació i d'informació, o d'intercanvi d'idees, algú realitza una ponència. Situació, doncs, d'un grau de formalització lingüística que podem considerar com a elevat.
Si ens situam l'any 2004, que no és cap data banal, sinó important i tot seguit expilcaré per què, i feim el trajecte que ens portarà de París a Moscou, ens trobarem que, partint de París, la cosa funciona en francès. Aquest àmbit formal d'ús lingüístic es vehicularà a través de la llengua francesa fins que arribem a la línia divisòria amb l'alemany (que ja serà dins territori alemany, perquè Alsàcia i Lorena són assimilades a França encara que siguin territori de parla alemanya).
Però, arribats a aquest punt, sorgeix la primera qüestió: amb qui farà frontera, l'alemany? Clarament, amb el rus. Ens trobarem que la major part d'Alemanya funciona a nivell formal en la llengua que li és pròpia, i que hi funcionen Txèquia i Eslovàquia, i una mica més al nord, devers la meitat de Polònia. La resta de Polònia, igual que Estònia, Letònia o Lituània funcionaran en rus. De la mateixa manera que el rus serà la llengua formal en activitats com la que ara estam portant a terme aquí mateix a Ucraïna o a Moldàvia, mentre que a Hongria o a Cracòvia la llengua formal serà l'alemany.
Aquest repàs per la formalitat lingüística europea a principis del segle XX allò que ens ve a demostrar és que la lògica de l'oficialitat lingüística ha canviat molt, a la nostra part del món, des d'aleshores. Fa només un segle, les ocasions formals es vehiculaven en unes poques llengües, que corresponien a espais "nacionals" (entre cometes) considerablement amplis. En el subsòl de tot plegat hi havia tota una sèrie de nacions, tota una sèrie de comunitats lingüístiques que es trobaven, diguem-ne soterrades, sota aquest magma de l'oficialitat restringida a unes poques llengües de gran abast.
Evidentment, a nivell informal, en la vida quotidiana de la gent, existia una pluralitat de llengües en les quals els pobles que les parlaven funcionaven amb tota normalitat. Però un nivell era l'informal i un altre de ben diferent, el formal. Per aquest motiu, existia un medi favorable al desenvolupament de fenòmens com ara la diglòssia interlingüística, molt reduïda, almenys a la nostra part del món, al llarg de l'últim quart de segle. No podem, doncs, fer anàlisis simplistes sobre si aquella situació era millor o era pitjor que l'actual (en el cas de les llengües com la nostra, que encara es troben realment en una cruïlla que només el temps dirà si ens duu a la normalització o a la substitució lingüística). Senzillament, era diferent. En els àmbits informals, la cosa estava infinitament millor que ara; en els formals, evidentment, la situació era prou pitjor. I què acaba tenint més pes, en el futur de la llengua? Depèn del tipus de societat dins la qual ens trobem inserits (en això tampoc no es pot fer cap tipus de lectura massa simple).
Per què dèiem suara que l'any 2004 és una data important per explicar totes aquestes coses? Senzillament: perquè enguany fa exactament cent anys que es va produir la primera independència nacional que va desembocar en una normalització lingüística reeixida, a la nostra part del món més acostada. Ens referim, naturalment, a la independència de Noruega.
A partir d'aleshores, i sobretot al final de la I Guerra Mundial, es desencadenà un procés d'independització de nacions (fonamentalment, les que havien format part de l'Imperi Austro-hongarès), que culminaria també en els consegüents processos de normalització lingüística.
Tot plegat ens acosta al tema que ens ocupa en aquesta ponència: l'autocentrament com a font de normalització lingüística, o com a motor per poder aconseguir-la. Hem traçat un mapa de l'ús formal de la llengua, prenent com a punt de partida París i com a punt d'arribada Moscou. Hauríem pogut agafar altres exemples, però hem considerat que aquest era prou útil a l'hora d'exposar el present tema.
Tornem als mapes. Fixem-nos en els mapes que apareixen als llibres de text de Ciències Socials o de Geografia que usen els nostres escolars a Catalunya Principat, al País Valencià i a les illes Balears i Pitiüses. De ben llarg, trobarem que el mapa més habitual, amb moltíssima diferència, és el que inclou la Península Ibèrica, excepte Portugal (sempre remarcat com a extern, fins i tot, de vegades, en els mapes físics), i les illes que conformen l'arxipèlag balear. De vegades, àdhuc és possible que hom hi afegeixi, dins un requadre, dalt de Sebta (Ceuta) i Mailiya (Melilla), les illes Canàries. Comparem a qualsevol llibre de text fins i tot si és editat a Catalunya i fet per ser emprat dins el sistema d'ensenyament del Principat, el més catalanitzat dels tres que hi ha actualment als nostres països- el nombre de mapes que hi apareixen que coincideixen amb el que acabam de descriure i el nombre de mapes que uneixin les comunitats suposadament autònomes de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears (i no diguem ja, si hi hem de comptar també la Franja de Ponent, Catalunya Nord i la remarca sarda de l'Alguer!). Basta comptar per veure com ho tenim, entre nosaltres, això dels mapes.
L'autocentrament consisteix a mirar-se, col.lectivament, des de la pròpia perspectiva, i no des de la perspectiva dels altres. A Noruega, perquè es pogués arribar a la independència nacional del 1904, va ser necessari, abans que res, que a l'hora de dibuixar un mapa de Noruega (realment o mentalment, tant fa), no se situàs Estocolm al bell mig i Cristiania (actual Oslo) figuràs en un cantó del costat. La primera fase és dibuixar Noruega al mig.
El fet que avui no estiguem en absolut autocentrats, els catalans, com a comunitat nacional, no implica ni de bon tros que no ho hàgim estat en altres èpoques històriques. Avui m'estalviaré el recurs fàcil a Ramon Muntaner, que ho tenia claríssim, i n'utilitzaré un altre de més "perifèric", però igualment il.lustratiu. Es tracta d'un document molt senzill, que ens fa avinent en Marià Torres, un filòleg portmanyí (és a dir, de Portmany), que transcriu un document eivissenc del segle XVII on s'especifica quants dies poden tardar els testimonis d'Eivissa a anar a testificar davant un tribunal si es troben involucrats en algun tipus de plet.
Segons aquest document, un eivissenc que hagi de declarar davant un tribunal, si ha de presentar immediatament (és a dir, l'endemà; i ho dic de memòria, però si m'equivoc una mica l'exemple no perd ni un bri de substància) si es troba a la ciutat d'Eivissa. Pot tardar un dia més si es troba en algun altre lloc de l'illa. Pot tardar quatre o cinc dies si l'esmentat testimoni o persona involucrada en un judici es troba a Palma, a Dénia o a Alacant. I, successivament, hi va afegint dies i esmentant ciutats. L'esmentat document parla de Tarragona i de Salou, de Tortosa, de Barcelona, de Portvendres, de Seta i Marsella, de Liorna (Livorno), de Càller... Si no ho record malament, fins i tot esmenta Alger o Orà.
Com podeu veure, l'autor del document legal va esmentant tots els llocs que hi ha al voltant de l'illa d'Eivissa, que ve a quedar, aproximadament, al bell mig. Dubt molt que hi hagués molta gent, avui dia, que pensàs el document a partir d'aquests paràmetres. Entre altres coses perquè és molt més fàcil anar a Madrid (que és una mica més lluny) que no a Càller o a Orà (que són més a prop).
Seguint el raonament de caire geogràfic, autocentrar-se implica veure's des de si mateix. Seguint un exemple psicològic, per exemple, guardaria relació amb la voluntat inexorable i inequívoca de prendre les pròpies decisions. Si fèiem el símil des d'un punt de vista personal, l'autocentrament equivaldria a la pròpia emancipació.
Els infants no estan autocentrats, per molt que sovint semblin el centre de l'univers, i fins i tot s'ho puguin creure a si mateixos. Els infants veuen com són els majors, els que tenen el seny més format que no ells, els que prenen moltes decisions pel seu compte, moltes decisions que de vegades es prenen contra la voluntat del propi infant. L'educació, precisament, consisteix en això. Fins aconseguir que una persona quedi suficientment formada com per, arribada una certa edat, poder anar per la vida autònomament i amb capacitat per superar els entrebancs que puguin anar sorgint.
Fóra molt preocupant, emperò, que passada una certa edat, arribat a un cert grau de maduresa física, assolits ja uns determinats coneixements i unes determinades experiències, ens trobàssim davant una persona que no volgués ser autònoma. Fóra estrany trobar-se amb algú que, als vint-i-cinc o trenta anys, consideràs que els seus pares havien de continuar decidint per ell o per ella, i que delegàs qualsevol responsabilitat amb d'altres persones que, suposadament, tenguessin més seny. Fins i tot per a les persones que pateixen deficiències de tipus mental, hom intenta articular els mecanismes necessaris per aconseguir que cadascú gaudeixi del màxim d'autonomia.
Autocentrar-se, doncs, és també voler prendre les pròpies decisions, a partir del lliure albir, i sense intermediaris. Aquest model, que hem explicat referint-nos a la psicologia individual, el podem traslladar fàcilment a la vida col.lectiva. Les col.lectivitats també poden voler decidir per si mateixes o delegar la seua decisió a d'altres comunitats. Allò que resulta molt estrany, emperò, és que hi hagi comunitats que només vulguin decidir algunes coses per si mateixes, mentre que gustosament en deleguin d'altres a comunitats veïnes.
Aquí tenim una de les contradiccions fonamentals a l'hora de presentar-nos davant Europa, i davant la comunitat internacional en general. D'alguna manera, ja la vàrem patir, i en vàrem ser víctimes, davant la primera onada de processos autodeterminacionistes a Europa, al final de la I Guerra Mundial. Fou aleshores quan Woodrow Wilson, en una entrevista amb dirigents catalans (entre els quals es diu que hi havia Francesc Cambó), va mostrar una bona predisposició per intentar fer de mediador en el propi plet entre els catalans i l'Estat espanyol. Fou aleshores quan Wilson demanà quines eren les reivindicacions dels catalans. Els dirigents principatins varen optar per demanar l'autonomia. Aleshores, la resposta no podia ser més clara: si vostès volen la secessió d'Espanya i constituir un estat independent, aleshores es tracta d'un tema de política internacional, i la comunitat internacional pot fer de mediadora; si es tracta de voler constituir una comunitat autònoma dins Espanya, aleshores es tracta d'un tema estrictament intern, que compet en exclusiva la sobirania nacional de l'Estat espanyol i, en conseqüència, nosaltres no ens hi podem barrejar.
D'alguna manera, en aquella ocasió, es posava de manifest un dels drames dels Països Catalans de principis del segle XXI: la incoherència a l'hora de plantejar reivindicacions. Posem unes i altres coses a cada plat de la balança i comparem-ho amb el que s'ha fet a d'altres països, i ho podrem entendre fàcilment.
Els catalans, actualment, tenim un consens guanyat -almenys en amplis sectors de la nostra població- en la idea que l´educació, a la nostra part del món, s'ha de vehicular en llengua catalana. M'atreviria a dir que fins i tot una majoria de la població que, almenys a Catalunya, no té el català com a primera llengua, sí que considera oportú que l'ensenyament funcioni en català. A la resta dels Països Catalans, sense comptar amb tant consens social, sí que és cert que mai no hi havia hagut, en la nostra història recent, sectors tan extensos de la nostra societat que considerassin que el català ha de ser el vehicle principal de l'ensenyament.
I qui es refereix a l'ensenyament es pot referir també als mitjans de comunicació de masses, o a la vida pública en general.
Entenem que el català ha de ser una llengua viva i que ha de funcionar com ho fan les llengües nacionals plenament regularitzades: tant a nivell informal com a nivell formal, tant per a vehicular activitats de caire tradicional i lligades amb l'etnologia pròpia com activitats plenament modernes i de vigència universal.
Volem, així mateix, que la llengua catalana sigui, per exemple, reconeguda com a llengua oficial de la Unió Europea. Hi haurà, ben segur, el proper mes de febrer, una pila de catalans que votaran No al Tractat constitucional europeu fonamentalment perquè el català no ha estat declarat llengua oficial de la Unió. I hi haurà partits que canviaran el sentit del seu vot, tal i com ja han anunciat, només perquè s'han obert algunes mínimes escletxes vers l'oficialitat i el reconeixement internacional de la llengua catalana.
I la llengua constitueix només un símptoma, que resulta del tot coherent amb molts d'altres elements. La majoria dels catalans, per exemple, consideren que hem de ser nosaltres i no ningú altri qui decideixi si la selecció catalana de hockey sobre patins ha de competir internacionalment o no. I hi ha, n'estic ben segur, una majoria social (almenys al Principat de Catalunya) que considera, sense ambatges, que les seleccions nacionals catalanes de futbol, handbol, bàsket o voleibol haurien de poder competir internacionalment. I que els catalans hauríem de comptar amb un comitè olímpic propi.
Segons les enquestes, emperò, hi ha una àmplia majoria de ciutadans dels Països Catalans (una majoria ben clara fins i tot al Principat de Catalunya) que considera que la nostra nació no ha d'esdevenir un estat i que no cal que sigui independent, sinó que podem continuar desenvolupant-nos com a societat dins de l´Estat espanyol. (Tothom perd de vista, entenc, la referència als altres estats que ocupen algun bocinet de la nostra nació comuna).
Si una cosa ens permet la Història, és justament aprendre dels altres. Podem aprendre dels errors dels altres, evidentment, però no hi ha cap dubte que també podem aprendre dels seus encerts. Per això, podem realitzar un exercici molt senzill. Tornem als que tenen cabina d'interpretació al Parlament europeu que no comptaven ni tan sols amb la pròpia llengua com a oficial dins el seu territori fa alguns anys. Quin sistema han seguit, per aconseguir que hi hagi cabina amb intèrprets propis a dins, a les seus parlamentàries europees?
El primer fet que tenen en comú, tots ells, és que han esdevingut estats. L'estonià és traduït simultàniament al Parlament europeu i és llengua oficial de la Unió Europea perquè Estònia ha esdevingut un estat independent. Encara més: Estònia és dins la Unió perquè s'ha independitzat, perquè, si no, encara continuaria adherida a Rússia. Qui diu Estònia diu les restants.
Ha ocorregut que aquelles comunitats humanes que volien que la seua llengua s'usàs oficialment pertot arreu, que fos present a nivell internacional, que fos el principal vehicle del sistema educatiu al seu país, que fos present amb normalitat a tots els mitjans de comunicació de masses (comptant amb mitjans propis, que això, a la nostra part del món, també és bastant discutible), etc. s'han dotat del mitjà necessari per aconseguirho, que és un estat propi. Així mateix, estonians, letons, lituans, eslovacs, eslovens, txecs, hongaresos, polonesos, etc volien comptar amb seleccions nacionals pròpies que poguessin competir a nivell internacional sense demanar permís a ningú, volien tenir comitè olímpic propi que se n'anàs als Jocs Olímpics sota la pròpia bandera nacional, i volien poder tenir representació davant tots els òrgans de la Unió (sense delegar aquesta representació en ningú altri). I han seguit el mètode adequat per aconseguir-ho, que és dotar-se d'un estat.
A nivell internacional es pot entendre perfectament que una comunitat humana, per anys de domini, per ocupació política, per despersonalització nacional, hagi perdut la voluntat que la seua llengua sigui oficial, ni que sigui la pròpia de l'educació, ni que sigui present a la Unió Europea. La immensa majoria de la població d'Occitània ens miraria com a autèntics extraterrestres si els proposàvem treballar perquè l'occità es pogués parlar al Parlament europeu, o que l'ensenyament fos vehiculat a Occitània majoritàriament en la llengua pròpia. Quants occitans deuen haver pensat en la seua vida, ni que sigui una vegada, que els encantaria veure un partit internacional de futbol, posem per cas a la Copa d'Europa de seleccions nacionals, que enfrontàs Occitània i França? M'imagín que ben pocs. Aquests, com tants altres pobles del tot minoritzats, són coherents: no volen comptar amb tots aquests mecanismes i, per tant, tampoc no reivindiquen de poder tenir un estat propi. A tot estirar, els que tenen més sensibilitat en la defensa de la llengua i la cultura pròpies, plantegen un regionalisme ben entès, dins el marc de la República francesa.
Els que, en canvi, volen la majoria de les coses que desitjam els catalans, també volen, majoritàriament, tenir un estat propi.
El que resulta del tot incomprensible, a nivell internacional, és una combinació de les dues coses, en un o altre sentit. No s'entendria gaire que una gent que no vol que la seua llengua sigui oficial, ni tenir seleccions esportives ni comitè olímpic, ni participar directament davant els òrgans de la Unió europea, demanàs un estat propi. Per què el voldrien, un estat, una comunitat humana amb aquestes esquifides aspiracions col.lectives?
Però resulat igualment incomprensible que algú que ho vol tot, es resigni a voler-ho entrant-hi sempre per la porta del darrere. A hores d'ara, i amb una perspectiva de tot plegat ja suficient (o cada vegada més aproximada), ens hauríem de demanar, en la proliferació d'aquest discurs contradictori, quin paper hi ha jugat el pujolisme imperant al Principat durant l'últim quart de segle. La impressió que fa, a grans trets, és que el nostre país vol i dol. Voldríem, d'alguna manera, mantenir la nostra identitat col.lectiva, la nostra llengua i la nostra cultura, però no ens veim amb cor de suportar els conflictes que aquesta voluntat de manteniment ens generarà amb l'Estat espanyol. Voldríem ser nosaltres mateixos però sense haver d'entrar en conflicte amb aquells que ens volen assimilar a una altra llengua i cultura, a una altra identitat col.lectiva.
Quan hom es troba en aquesta situació, no té més remei que triar. Evidentment, es pot triar en dos sentits diferents, però aquesta mena de joc entre dues aigües resulta del tot impossible de gestionar.
Com que el tema resulta complex, i el nostre problema col.lectiu molt poques vegades ha estat enfocat clarament des d'aquest punt de vista (ni tan sols des de l'independentisme polític), no hi ha hagut investigadors que s'hagin entretingut a analitzar si podríem mesurar o no el grau d'autocentrament del nostre país. Igual que es fa a l'hora de mesurar la realitat sociolingüística, hauríem de tenir en compte els àmbits i veure on es prenen les decisions sobre cadascun d'aquests àmbits. Així mateix, ho podríem analitzar des de la perspectiva del grau de poder polític que tenim en les pròpies mans i des de la perspectiva de la voluntat que tenim en relació a l'autocentrament i de les perspectives, per tant, de futur.
Agafem un exemple extrem de manca d'autocentrament i de voluntat de tenir-ne: el cas del hockey sobre patins. Dir el nom d'aquest esport, a l'Estat espanyol, és dir Catalunya. Però no es pot dir "Catalunya", perquè aquest país no té estat propi i, per tant, no pot competir internacionalment, si no és per delegació de l'estat aliè. Malgrat tot, la immensa majoria de les figures de l'equip "nacional" de l'estat aliè són de procedència catalana. Sense els jugadors procedents de Catalunya, Espanya no hauria guanyat ni una sola competició internacional, en aquest esport, amb tota seguretat. Hi ha gent que intenta emmascarar el tema, fent referència al pes que el hockey català té a nivell mundial. El hockey català no té cap ni un pes a nivell mundial, però, en canvi, l'espanyol sí que n'hi té, perquè Espanya ha guanyat no sé quantes copes del món. Podríem dir, en poques paraules, que Catalunya, no només no té representació internacional en aquest esport, sinó que ha contribuït a fer d'Espanya una potència mundial. No s'ha produït, per exemple, cap tipus de boicot dels jugadors catalans a la selecció espanyola, tal i com proposaven dirigents del govern basc recentment per als jugadors de les nacions sense estat.
I, malgrat tot, probablement fins i tot una majoria dels jugadors catalans d'aquest esport estarien encantats de poder competir en una selecció nacional catalana. Ja es va poder comprovar l'eufòria per la participació al mundial B a Macau, i el seguiment que el tema va tenir a Catalunya (i, fins i tot, a la resta dels Països Catalans). La disfunció entre allò que es voldria fer, allò que es consideraria com a just i allò que es fa en realitat no pot ser més completa. De les tres possibilitats -tenir una selecció catalana, no tenir selecció catalana però tampoc contribuir als èxits de l'espanyola, no tenir selecció catalana i fer d'Espanya la millor del món, els nostres esportistes han optat, en aquest cas, per la tercera opció, que, des d'un punt de vista de representació nacional és, evidentment, la pitjor de totes les possibles... quan la majoria, si poguessin escollir democràticament, optarien per la millor!
En el cas de la llengua ocorre alguna cosa de semblant: existeix, per exemple, una gran disfunció entre les pròpies idees sobre la llengua i l'ús que se'n sol fer. Em referesc no a un ús mesurable a nivell global, sinó a les pautes d'ús que solen seguir les persones com a parlants. Quanta gent hi ha, als Països Catalans, que considera que la nostra societat ha de funcionar en català i que el català ês la nostra llengua nacional, que, d'altra banda, canvien de llengua a la primera que algú se'ls adreça en espanyol, i que són del tot incapaços de mantenir el català en una conversa amb bilingüisme actiu. Vagi només a tall d'exemple.
Així mateix, existeix aquesta disfunció a l'hora de definir l'estatus de la llengua tant a nivell nacional com a nivell internacional. Durant aquests últims mesos, per exemple, s'ha parlat sovint del paper del català a Europa. Si ens atenem al que hem pogut anar observant a través de la comunicació pública, amplis sectors de la societat catalana són ben partidaris que la nostra llengua esdevingui oficial de la Unió Europea. Tal i com hem apuntat anteriorment, hi haurà molta gent que no votarà a favor del Tractat constitucional només per aquesta circumstància, a la qual se li atorga un pes més que considerable. Ara bé, quins mecanismes tenim, perquè el català esdevingui oficial de la Unió? En les nostres mans, cap ni un. Hem delegat la nostra responsabilitat, en aquest sentit, en el ministre Moratinos i en el primer ministre ZP. La nostra comunitat lingüística no compta amb interlocutors davant els organismes internacionals, que puguin vehicular les aspiracions del nostre poble. Confiadament, suposam que els esmentats ministre i primer minnistre vetllaran pels interessos de la comunitat lingüística catalana. I, si no ho fan, encara ens permetem el luxe d'empipar-nos-hi. Quan, en definitiva, les regles del joc, en aquest sentit, són ben clares: observem quines són les llengües oficials de la Unió Europea i facem, si no ens reca gaire, una correlació. A veure si se'ns acut el mètode adequat per arribar-hi a tenir una presència normal...
En el tema de l'autocentrament, pens que només hi ha un àmbit en el qual es pot mesurar, a través de programes, idearis i projectes, d'una manera una mica més objectiva: el de la política. Podem prendre com a punt de referència les formacions polítiques dels Països Catalans i veure on té el centre cadascuna i en quins projectes d'autocentrament es pot trobar involucrada.
Si començam per la primera força política dels Països Catalans, el PP, la cosa no pot ser més clara: partit de caire estatal, escassament "regionalitzat", amb un ideari claríssim de descentrament per tot allò que no conflueixi al bell centre de l'Estat espanyol, és a dir, a Madrid.
La segona força política dels Països Catalans és el PSOE, un partit també unitari a nivell espanyol, que té el nom regionalitzat: al País Valencià es diu, teòricament, PSPV-PSOE, tot i que, anant pel País Valencià resulta pràcticament impossible de comprovarho, perquè a la majoria de les seues d'aquest partit només hi apareixen les sigles PSOE; a les illes Balears es diu PSIB-PSOE, i existeix una pugna entre si ha de ser més PSIB o més PSOE, és a dir, entre els que voldrien una certa regionalització del partit i els que preferirien un partit exclusivament espanyol, sense cap tipus de marca regional (com la majoria dels socialistes del País Valencià); i, finalment, al Principat, hi tenim el PSC, marca regional del PSOE a Catalunya, teòricament partit autònom, però que, a la pràctica, no té, per posats a esmentar graus mínims d'autonomia, ni grup parlamentari propi al congrés dels diputats a Madrid.
Aquestes dues forces polítiques es mengen pràcticament tot l'espectre al País Valencià i a les illes Balears (ambdues sumades sempre fan el noranta per cent o més del total de la representació als respectius parlaments "autonòmics").
Al Principat, la cosa resulta un pèl més variada, perquè l'electorat té un comportament diferent segons el tipus d'eleccions: així, a les autonòmiques, la cosa va millor per als partits catalanistes; a les espanyoles, aquests afluixen, i a les europees queden el PSOE en primera posició i el PP en segona. Quan s'ha de mirar de cara enfora, doncs, les forces netament espanyoles guanyen sense cap tipus d'ambatge. I són precisament aquestes forces les que teòricament haurien de fer de valedores d'un suposat procés per oficialitzar el català a Europa!
Existeix una fase anterior a l'autocentrament que és la de l'autoreconeixement. Abans de poder decidir les coses per nosaltres mateixos, hem de saber qui som. Aquest procés, en cada persona humana, es produeix durant els primers anys de vida, en què l'infant, de mica en mica, va agafant consciència que és una persona individual i concreta, diferent de les altres persones. Que es diu Pep o Margalida, Maria o Joan, que té unes certes característiques físiques, que li agraden tal cosa o tal altra, que això o allò li desplau... Quan un s'ha reconegut com a individu i ha après a interaccionar amb els altres individus, aleshores és possible que, després d'un temps de maduració personal, pugui arribar a prendre les pròpies decisions. Però mai de la vida no les podria prendre si abans no s'autoreconeixia. Qui seria, a decidir, si hom no sabia qui és un mateix?
La nostra comunitat humana porta devers un segle i mig de procés d'autoreconeixement. Va començar amb la Renaixença, es va afermar durant l'etapa del tombant dels segles XIX a XX, va rebre una sotragada amb la dictadura de Primo de Rivera, va reemprendre el camí durant la II República, va rebre una sotragada encara més dura amb el llarguíssim colp d'estat i la dictadura del general Franco, i ha tornat a reemprendre la tasca durant l'últim quart de segle. Ens hem autoreconegut, de mica en mica, malgrat les moltes dificultats que s'han anat posant en aquest camí, però no hem arribat a traduir aquest autoreconeixement en l'exercici necessari de fer una passa endavant, si volem subsistir com a comunitat humana diferenciada de les altres.
I fer aquesta passa és justament la condició indispensable perquè aquest autoreconeixement tengui alguna validesa efectiva per a les nostres reivindicacions col.lectives. Com es pot fer el pas? Justament en aquesta direcció hem d'abocar esforços, investigació, imaginació, iniciatives. No tenim cap fórmula màgica, evidentment, però hem de buscar i cercar per poder arribar a trobar el camí. Perquè, si no el trobam, acabarem veient que l'autoreconeixement tot sol no té cap sentit ni validesa. Ens serveix com a exemple, transposant un procés sociolingüístic el del camí fallat cap a la normalització del gaèlic:
-Quan Irlanda s'independitza, hi ha un percentatge baix de població que sap gaèlic, però aquest es correspon aproximadament amb el percentatge de població que l'usa habitualment. Devers un quinze per cent de la gent sap parlar gaèlic; devers un quinze per cent de la gent el parla efectivament en la seua vida quotidiana.
-El gaèlic entra a formar part del sistema d'ensenyament, en una posició subordinada en relació a l'anglès. Teòricament, aquesta és la medicina per acabar amb la diglòssia i per estendre el coneixement de la llengua cèltica que se suposa que també hauria de ser la nacional d'Irlanda. Amb la incorporació del gaèlic al sistema d'ensenyament, creix espectacularment la gent que sap gaèlic. Se suposa que cap als anys quarantes, el percentatge s'acosta al cinquanta per cent. L'ús del gaèlic, emperò, no augmenta, perquè es mantenen les mateixes normes d'ús que abans de la independència d'Irlanda.
-Com que les normes d'ús no han canviat, malgrat que el gaèlic és integrat dins el sistema escolar d'Irlanda i és oficial de l'estat, juntament amb l'anglès, el percentatge de gent que sap gaèlic i que hi podria parlar va baixant sistemàticament a partir dels anys quarantes i cinquantes. Actualment, el percentatge dels que saben gaèlic i el dels que l'utilitzen s'ha tornat a nivellar. Però en comptes d'haver-n'hi un quinze per cent n'hi ha un cinc per cent.
Amb l'autoreconeixement i l'autocentrament pot passar quelcom de semblant. A finals del segle XVIII la gran majoria dels catalans (i, sobretot, els caps pensants del país) es consideraven espanyols, tenien en Espanya el seu horitzó polític i no consideraven cap altra perspectiva política. Amb la Renaixença, l'autoreconeixement féu que, cada vegada més, hi hagués sectors de catalans que es considerassin com a tals. Aquests sectors han anat augmentant fins als nostres dies. Però, si no aconeguim que això s'acabi traduint en unes regles del joc diferents de les actuals, és bastant poc probable que el procés continuï endavant. Què ocorrerà? Som en una cruïlla,però no s'ha de ser endeví per predir-ho:
Possibilitat A: l'autoreconeixement es traduirà en una voluntat política de fer que els Països Catalans esdevinguin un estat com els altres, i intentarem entrar "per la porta de davant" pertot arreu. Amb un estat propi, qui ens discutiria l'oficialitat de la llengua a la Constitució europea, o la possibilitat de poder tenir seleccions esportives pròpies que competissin a nivell internacional? Qui ens posaria en qüestió la nostra representació davant els òrgans de decisió a nivell internacional? Autoreconeixement més autocentrament: normalitat nacional.
Possibilitat B: l'autoreconeixement no es traduirà en autocentrament. Considerarem que el nostre país (els nostres països) no han d'entrar en situacions conflictives amb els estats que actualment s'atorguen la nostra representació dins i fora. Intentarem mediar davant aquests estats perquè se'ns permeti oficialitzar la llengua, reconèixer les seleccions o ser presents davant la Comissió europea. Hi despendrem força i energia, i els òrgans centrals de l'estat faran allò que trobin més convenient. Que, en general, també em permet de predir-ho, no serà gaire favorable als trets d'identitat de la nació catalana. Si aquesta és la possibilitat que va endavant, amb el pas dels anys l'autoreconeixement anirà minvant, perquè no tendrà cap sentit, ni poveïrà cap tipus d'avantatge a la comunitat autoreconeguda. De manera que, d'aquí a cinquanta o cent anys, haurem retornat a una situació semblant a la del segle XVIII. Potser més accentuada, com ha ocorregut a Irlanda amb la llengua. Es tractaria d'una situació en què, mentre el nacionalisme espanyol aniria de baixa a l'Espanya estricta -més europeista, amb voluntat d'integrar-se en unitats polítiques superiors com ara la Unió Europea, etc-, pujaria espectacularment a l'última àrea nacionalment integrada d'Espanya. Igual com els catòlics més fervents són els que s'han incorporat més tard a l'Església, els
espanyols més fervents, d'aquí a cinquanta anys, potser seran els bascos i nosaltres. Vagi per endavant que, al meu parer, qualsevol d'aquestes dues opcions resulta aproximadament igual de probable.
Els processos polítics i els lingüístics (pel que fa a l'ús social de la llengua) van paral.lels. Les comunitats lingüístiques que han aconseguit una normalitat plena en l'ús de la llengua pròpia han estat aquelles que s'han autocentrat políticament. I no s'hi val dir que a Bèlgica o a Suïssa hi ha estats que accepten la pròpia pluralitat interior. Sense que això sigui mentida, només constitueix una mitja veritat, perquè no hi ha cap llengua "belga"
o cap llengua "suïssa", i aquests estats s'han fet sobre "retalls" que tenen rerepaís, que tenen com a referent cultural d'altres nacionalitats. Tan en un cas com en l'altre tenim el rerepaís francès, tant en un cas com en l'altre hi tenim Alemanya, i després hi podem comptar Holanda per una banda i Itàlia per l'altra. Per tant, no ens serveixen, en absolut com a exmples a generalitzar pel que fa a la planificació lingüística.
Tota la resta -siguin França, Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal o siguin Estònia, Eslovènia, Lituània, Letònia- tenen una identitat nacional ben definida, proposen una llengua com a oficial per al Tractat constitucional europeu i estan plenament autocentrats. Cadascuna d'aquestes comunitats humanes està disposada a delegar una porció de sobirania igual a la de la resta, però cap no se sentirà representada per una altra, sinó per la instància immediatament superior, que és el conjunt de la Unió Europea.
Al llarg del segle XX, hi ha hagut moltes comunitats lingüístiques que han aconseguit la plena normalització per a la pròpia llengua: n'hi hagué una primera onada a finals de la I Guerra Mundial, amb motiu de l'aplicació del dret d'autodeterminació (propugnat pel president dels Estast Units Woodrow Wilson). Fou aleshores quan es normalitzaren el polonès, el txec, el magiar, el búlgar, el finès...
Després de la caiguda del Mur de Berlín, de la qual celebràrem recentment el quinzè aniversari (jo vaig tenir l'ocasió de fer-ho amb una colla de companys alemanys del Parlament europeu, amb discursos del berlinès ecologista Michael Cramer i del polonès liberal Bronislaw Geremek, en un ambient realment emocionant), es desencadenà una nova sèrie de processos de normalització -correlatius a l'autocentrament nacional-, que involucrà llengües com el letó, el lituà, l'estonià, l'eslovè, l'ucraïnès...
Són aquests processos els que ens forneixen als catalans l'exemple a seguir. A l'hora d'analitzar experiències i d'aprendre'n alguna cosa, qui podria dir que ens hem de fixar en aquelles que no han tingut èxit. Ben al contrari: són els casos exitosos, aquells que han reeixit, els que ens interessen. Sobretot perquè vénen a demostrar-nos que no hi ha tampoc molts camins diferents per arribar a assolir la normalització lingüística i que, en qualsevol cas, a la nostra part del món i en el temps històric que ens ha tocat de viure, només n'hi ha un de segur.